miércoles, 7 de mayo de 2014

El drac dolent del Mediterrani / El dragón malo del Mediterráneo (conte/cuento)


(dedicat a l’Estel que avui fa tres anys)
(*en castellano a continuación*)

I vet aquí que una vegada, en el temps en què els taurons menjaven carbassons, que tots els peixets del mar estaven ben espantats. Ho estaven els  bacallans i els escamarlans, les tonyines i les petxines, el llucet i el mollet, la sardina i l’anguila, el cranc i la cranca, i el rap i el llobarro i el besuc.

I per què estaven espantats tots els peixets? Doncs perquè cada vespre venia el drac. Era un drac negre i vermell, que treia fum per la boca i que cada vesprada s’acostava per reclamar el seu sopar: volia que els peixets del mar li donessin algun dels seus fillets per tal de sopar un peixet a la brasa, o bé al forn, o bé una sopeta de peix (per fer la sopeta aprofitava l’aigua del mar, tot i que li sortia una micona saladeta…) … i clar, no només un! En volia un grapat perquè el drac del mediterrani era gran, molt gran i per fer una sopeta ni calien molts, de peixos.

Els peixos estaven espantats i no trobaven la solució als seus mals. Van cridar el Sant Jordi (que tothom sap que estava especialitzat a matar dracs), però el seu cavall blanc no surava i es va enfonsar… (el van haver de rescatar els de Salvament Marítim…), van cridar al Llop Sentimental, però es marejava i només posar un peu al vaixell va treure el darrer sopar, que constava de dos ogres, amb barret i botes i tot. Van venir els cavallers de la Guerra de les Galàxies, però no hi havia manera d’acabar amb el drac dolentot ni amb les espases làser que s’humitejaven. I, cada vespre, uns quants peixets acabaven escalivats per la fumera del drac.

El drac al capvespre / el dragón al anochecer. Foto: Pep Gasol
Però aleshores en Nemo (en Nemo i la Dory venien d’Austràlia i estaven de vacances al Mediterrani  en un creuer. Havien parat a Barcelona per visitar a l’Aquàrium els cosinets que estan allà tancats) que se les sabia totes va tenir una gran pensada: Es tractava d’aconseguir que el drac marxés volant i va demanar als científics del Sarmiento que l’ajudessin: es tractava de fer creure al drac que el peix més bo de tots era el Peix Lluna. El cap de campanya del Sarmiento va preparar un powerpoint (això és una cosa que els grans fan servir quan no saben com explicar els contes) molt convincent i va fer saber al drac que a dalt del cel hi havia un shushi de (peix) lluna que la Chie (una japonesa que anava al vaixell) li havia preparat només per a ell. I el Drac va saltar encantat que li preparessin una menja tan exquisida i amunt va anar, cap a la lluna, i amunt, i més amunt encara, i vola que volaràs… però per molt que volés no aconseguia arribar-hi. Fins que es va adonar que estava a l’estratosfera (que és un lloc que és molt amunt). Quan se’n va adonar ja estava cansat de volar i començava a caure avall i avall, i avall… i com que mentrestant la terra s’havia mogut enlloc de caura a l’aigua, el drac es va estampar contra la illa de Sicília. Va ser tant gran la garrotada que ell es va enfonsar a sota terra i la terra es va aixecar en forma de volcà. De tant en tant encara treu restes de bafarades del drac: en diuen l’Etna, com aquella companya de l’altre classe, que també es diu Etna.
Sushi de peix lluna / sushi de pez luna

I els peixos contents i feliços d’haver-se lliurat del drac dolentot van córrer a fer-ho saber a tots els nens i nenes del món. I primer que a ningú, ho van explicar als nens i nenes que complien tres anys el dia 7 de Maig. Com l’Estel!

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos!

Que siguis molt feliç, Estel. Un peto!



Pep Gasol
(amb la col·laboració de Rudyard Kipling i la llegenda de Sant Jordi)
           

*****************************
Érase que se era, en los tiempos en que los tiburones comían canalones que todos los peces del mar estaban aterrorizados. Lo estaban el bacalao y las medusas, los atunes y las navajas, la sardina y la anguila, y el cangrejo y el chanquete y el besugo, el gallo y el pez sol.

Y por qué estaban atemorizados todos los peces? Por que cada noche venía el Dragón. Era un dragón rojo y negro, que echaba humo y fuego por la boca y que cada noche se acercaba a reclamar su cena: quería que todos los peces del mar le dieran alguno de sus pequeñines que él se comería a la brasa, o al horno, o en forma de sopa de pescado (la preparaba con agua de mar, y a veces le salía un poco saladita…). Y claro, no sólo quería uno, sino que quería a muchos porque el dragón del mediterráneo era enorme, muy grande, y para hacerle una sopa, había que poner muchos pececitos…

Los peces estaban muy preocupados y no encontraban solución a sus males. Llamaron al caballero San Jorge (que todo el mundo sabe que está especializado en matar dragones), pero su caballo blanco no flotaba bien y se hundió (lo rescataron los de Salvamiento Marítimo). Llamaron al Lobo Sentimental, pero se mareaba y sólo de poner los pies en el barco vomitó su última cena, que constaba de dos ogros con sombrero y botas. Vinieron los caballeros de la Guerra de las Galaxias, pero las espadas láser se humedecieron. Y, cada noche, unos cuantos pececillos terminaban humeados en la boca del dragón.

Pero entonces Nemo, que era muy inteligente, tuvo una idea (Nemo y Doris venían de Australia en un crucero. Recién habían estado en Barcelona, visitando en el Aquàrium a sus primos): Se trataba de conseguir que el dragón saliera volando, y para ello pidió a los científicos del Sarmiento que le ayudaran: se trataba de hacer creer al dragón que el pez más apetecible era el pez luna. El jefe de campaña del Sarmiento, Javier, montó un powerpoint y le contó al dragón de forma muy convincente que lo que se veía en el cielo era el pez luna transformado en sushi por Chie (una japonesa que viene en el buque), que se lo había preparado sólo para él. Y que era un manjar delicioso. Y el dragón, encantado de que le prepararan esa comida exquisita saltó hacia la luna, y voló hacia arriba, y más arriba, pero nunca conseguía llegar a ella. Cuando de repente, ya sin fuerzas, vio que estaba en la estratosfera (que es un sitio que está muy arriba). Cuando se dio cuenta empezó a caer, hacia abajo, y más abajo, y más abajo aún…y como la tierra había estado dando vueltas mientras el dragón perseguía la luna, ya no cayó en el mar sino en tierra. Exactamente en Sicilia. Fue tan inmenso el choque que se hundió bajo tierra, y se levantó una pirámide en forma de volcán. De vez en cuando aún suelta el aliento del dragón…, le llaman Etna.

Y los peces, felices y contentos de haberse librado del dragón, corrieron a contárselo a todos los niños y niñas del mundo. Y primero a aquellas y aquellos que cumplen años el 7 de Mayo!!! Ah, y para agradecer la participación del Sarmiento y sus científicos, nos ganamos una placa para colgar en los mamparos del buque. Dice: “A la tripulación y a los científicos del Sarmiento, agradecidos por librarnos del dragón. Firmado: los peces y otros organismos marinos susceptibles de convertirse en comida de dragón”


Y el que no quiera creer esta historia verdadera, ojalá la cabeza se le vuelva de cera.

No hay comentarios:

Publicar un comentario